Tard, però desprès del esforç dels organitzadors no es podia deixar de fer unes notes sobre la excursió a Torrelles de Llobregat.
Abel, gràcies per la crònica.
Ja fa uns dies d’això, però pot ser també es bo fer exercici de memòria donat que es de tant en tant gratificant recordar dies com el que varem passar al mes de juny.
Al aixecar la persiana de casa vaig deduir un dia calorós, i, extraordinàriament (no em guanyaria la vida si fos home del temps) “ho vaig encertar” .
Com altres vegades, el portal de l’escola es va omplir de cotxes carregats de motxilles, cantimplores, i canalla, molta canalla. Com altres vegades uns pares varen adoptar nous fills pel temps que dura el trajecte mentre que d’altres varen aprofitar per dir-se el que es diuen les parelles quan els nens no hi son. Com altres vegades, tots els cotxes sortien de forma ordenada per arribar, com d’altres vegades de forma esglaonada uns perseguint al vehicle del davant, altres pels seus coneixements geogràfics locals i els menys, entre una mica de sort i l’ajut del GPS.
Pels voltants de les 10,30h. ja érem parlant amb la policia local i veïnat per saber on podíem deixar tants cotxes.
Val a dir que ja varen estar avisats de que una creuada de “pixapins” rondaria la zona en breu.
Passeta a passeta arribarem al Serral del Ros, el que seria el campament base, anomenat pels autòctons “el Serralet”.
Allà va ser on un s’adonava que la escola ja comença a tenir un volum d’alumnes prou important com per treure’s el barret per tot aquells que organitza un esdeveniment com aquests. Superàvem el centenar de persones.
Des del Serralet, qui més qui menys ja començava a pensar en vermell. De fet tots esperàvem a l’avi Ciscu. Ell ens havia de dir on eren les cireres. En arribar va fer via cap a les Penyes de Can Mas. En Ciscu semblava el Flautista d’Hamelí. Tots al darrera.
Mmmmmhh !! mils i mils de cireres TOTES PER A NOSALTRES…
Val a dir que a alguns ens va faltar un curset accelerat de pagès donat que buidar un cirerer de fruita no es feina tant fàcil.
Desprès de caixes plenes, boques roges i mans enganxifoses, va ser quant l’aigua va passar a ser la protagonista. Bé, la protagonista invisible. Aquí es va notar altre cop la experiència de qui no es el primer cop que organitza excursions multitudinàries. L’aigua va aparèixer com per art d’encantament.
La segona etapa del dia era coronar LA SERRA. Curiosament la pujada va ser un passeig per la rambla comparat amb la baixada de la que poc va faltar per fer escalada.
Més d’un pare i mare es va sobtar de la habilitat dels seus fills per baixar amb tanta facilitat aquelles dreceres (i per fer un set al cul del pantalon). Bé, prova superada, tot i que la emoció no va faltar al haver de recular inicialment per canviar de camí (si es que es podia dir camí).
Ara si que ens mereixíem el plat a taula. La taula era el terra, les cadires les pedres i els coberts els dits…. però es el que te anar d’excursió.
Truites de patata, panets, carn arrebossada, enpanadilles,… I vi, vi de la bota (i alguna ampolla també). Altre cop la logística del aigua va ser oli en un llum. AIGUA PER A TOTS !!!
Desprès de dinar i de pair, ja amb el sol apuntant cap a baix va tocar lliçó magistral de ràpel.
En Gerard, en Pere i en Xavi varen prendre el protagonisme amb les cordes i arnesos.
Pràcticament tota la canalla va penjar-se a cinc metres d’alçada per baixar pels barrancs escollits. La majoria repetien com si allò fos un tobogan.
Més tard va tocar el torn als pares (sense entrar en valoracions s’ha de reconèixer que varen baixar més dones que homes. Serà que l’arnés ajustava massa???)
Bé. Ja en trista retirada, I desprès de descansar una estona, tornàvem per on havíem vingut a buscar el cotxe, amb el gran consol de poder emportar-nos totes les cireres que volguéssim per disfrutar-les el dia següent.
Segur que aquella nit ningú no va tardar ni 2 minuts en aclucar els ulls al tocar el llit.
Des d’aquí crec necessari donar agraïments per la dedicació altruista d’en Ciscu Montmany, en Gerard Palet, en Pere Ollé I en Xavi Vall, I especialment a la Mònica al Jordi i al Martí pel temps i esforç que hi posen per fer-nos passar dies com aquest.
Gràcies.
Comentaris Recents