Montmell. La Crònica

Text: Josep Muntó
Aquest dissabte (5/04/2008) els de muntanya del Pere IV hem anat d’excursió a la serra del Montmell.
Hi ha hagut de tot; hem tingut força quòrum, un autocar dels grans, cedés gravats per l’ocasió (un d’anada amb música més per als grans i un de tornada més pels petits) i moltes més coses que espero recordar.
Les 9.15 era l’hora de trobada, una mica més tard ja érem dalt de l’autocar direcció cap al sud i una vegada superats els peatges pertinents (elements molt típics del paisatge viari català), hem arribat a Juncosa de Montmell, des d’on hem començat a caminar.
El recorregut començava a la sortida del poble, l’hem creuat i cap amunt. A les primeres de canvi ens hem trobat amb la zona picnic on després menjaríem. Aquí hi havia una font que rajava com un porró (estem d’emergència nacional) i un wc (sí, sí un wc al mig del bosc).
Després de la primera parada a la zona recreativa, amunt que fa pujada, passem vora una església romànica a mitja costa i a partir d’aquí la cosa era més complicada, el que ha provocat que els elements més joves de la colla i llurs acompanyants hagin hagut de girar cua. La resta hem continuat la grimpada fins una creu de formigó, el que en podríem anomenar el primer cim del dia. Petita recuperació, desplegada de l’estelada, foto commemorativa i sant tornem-hi que no ha estat res.
L’autèntic cim del dia era la Talaia de 861 m. Des de la creu de formigó sortia un camí que seguia l’ampla carena i al cap d’una estona ens hem plantat a la Talaia. Si el dia hagués estat net i clar haguéssim vist molt país, però el tema estava calitjós. Nova recuperació de forces, aquesta vegada una mica més consistent ja que per l’hora que era teníem clar que dinaríem tard.
La baixada era més amena: ombra, més vegetació, veníem d’una pujada a ple sol i sense arbres. A destacar el pi de les tres soques a mitja baixada, impossible no veure’l.
Finalment hem arribat a les tantes a la zona per menjar on es podia fer foc.
Alguns han fet la costellada amb carn i altres l’hem fet abans d’arribar (patinada i conseqüent caiguda que m’he fumut en la darrera baixada). Dinar de germanor, on no hi ha faltat ni el porró/ns de vi, ni el cafè de l’Isa. La canalla han jugat tan com han volgut, l’Isabel i l’Humberto han fet saltar a corda al petits i algun que altre ganàpia, i poca cosa més. Baixada lleugera cap a l’autocar i a les vuit tocades del vespre ja érem al Poblenou, fins a la pròxima.
Només em resta felicitar a tots els que han fet possible aquest dia de muntanya, ànims.